primera mirada

La primera vegada que vam visitar el carrer, en ser tan sols dues persones residents a Barcelona i les altres 3 de diferents poblacions externes a aquesta gran ciutat, la nostra primera trepitjada al carrer Petritxol va ser tota una aventura.

Us estareu preguntant com vam acabar en aquest carrer. Per què aquest carrer i no un altre? Doncs, la Michelle, la nostra companya integrant del grup, ens va nomenar l’espai pel seu reconeixement amb la xocolata, i des d’una primera visita innocent i plenament nova, ens hi vam dirigir sense pensar-ho. I és que, a qui no l’atrau una bona xocolata?

LA PRIMERA MIRADA, UNA MIRADA NAIF

LA VEU INTUÏTIVA I LA VEU TECNOLÓGICA

En ser-hi, quasi de manera inconscient i automàtica, va ser inevitable treure els dispositius mòbils i escoltar les dades que internet mencionava sobre el carrer. Les dades físiques de l’espai, les llegendes, el perque del seu nom... i alhora, aplicant aquesta mirada d’estranyesa, la nostra percepció curiosa mirava tot el que complementa el carrer.
És a dir, que des d’un inici, vam relacionar la informació a través de la pantalla amb l’observació intuïtiva, així doncs, es produïa un contrast d’informació d’ambdues lectures, que ens permetia percebre el carrer des de dues veus diferents.
Entre pas i pas, observant a un costat i a l'altre, el primer que vam captar van ser les rajoles ceràmiques que componien el carrer.
Durant els 3 metres d'ample i els 129 metres de llargada (sent el primer carrer de vianants de Barcelona, asfaltada i sense voreres), ens vam topar amb les dotze peces que mostraven, des d'un estil pintoresc, un relat que explicava la història del carrer. Cada una d'elles, s'ajudava d'un rodolí. Aquest detall ens va ajudar a entendre a on ens situàvem, i alhora, ens va mantenir captives durant tota la investigació.
També el que ens va fer acabar decidint que aquell carrer havia de ser el que havíem de treballar i en el que havien d’investigar va ser que allà hi havian viscut grans personatges populars i emblemàtics, un fet que també quedava rememorat en diverses plaques commemoratives.

Setmana rere setmana a l'hora d'anar observant i curiosejant, ens vam adonar de la importància històrica que tenia el carrer.

Si en passejar-hi no poses la mirada atenta, aquest relat pot quedar amagat o ser ignorat, i al final, l›encant del carrer es troba en aquestes plaques. Les persones residents de Barcelona, n›estem segures que les han vist moltes vegades, però i el turista estranger? (que ja ve amb la idea de la xocolata). En veure, de pas aquests cartells, si no va acompanyat d›un guia, possiblement en fa una foto, però no entengui el que se li explica.

¿Por qué debes fijarte en las paredes si visitas la calle Petritxol? [en linia] [consultada: 3 de Gener del 2024] Disponible a internet:
https://www.lavanguardia.com/participacion/cartas/7358
242/20210428/debes-fijarte-paredes-visitas-calle-petritxol.html

"Hay tres teorías sobre su nombre. La primera remite a una familia que, presuntamente, vivía en ella. La segunda, a un poyal (o Pedritxol) que interrumpía el paso de los carruajes. La tercera, que es una adulteración de Portitxol: palabra equivalente a pórtico pequeño o portalet."

LA XOCOLATA. EL RECONEIXEMENT DEL CARRER:

Però malauradament, el carrer per si mateix, sempre ha estat reconegut per un comerç molt concret, la xocolata, que des dels inicis, ja es va instal·lar al carrer Petritxol, i que avui en dia continua sent el punt àlgid del carrer. Els visitants no poden resistir-se a passar per la històrica granja pallaresa o la Xocolateria Dulcinea, que preserven el seu encant històric (des que al segle XVII s›hi van instal·lar)

O bé, comprar-se un tastet i emportar-se›l a casa a la botigueta de Torrons Vicenç, Xocolateria Equador o Petritxol Xocoa.
Per aquest motiu, la història que narra el carrer queda gairebé oculta sota aquest, només s’aprecia quan s’està al lloc.
Alhora que ens perdíem pels encants històrics i locals del carrer com galeries d›art, locals ja tancats i xocolateries, encara sentíem aquesta veu tecnològica en tot moment. Es veu, que no només les rajoles narraven una història, sinó que a fonts webs, vam arribar a trobar moltes llegendes curioses...

Una de las hipótesis más aceptadas es la que cuenta que Petritxol era el propietario de una casa que se encontraba justo en medio de la calle, impidiendo que ésta tuviera una salida hacia Portaferrissa, hasta que a mediados del siglo XV se partió en dos para permitir la continuación de la calle.
También está bastante extendida la idea de que su nombre proviene de la palabra 'pedritxol', que a su vez deriva de la palabra catalana 'pedra', (piedra en castellano) y que avisaba a los carruajes de su presencia a la entrada de dicha vía, con lo que tenían que ir con especial cuidado.

LLEGENDA 1:
L’AUCA DEL CARRER PETRITXOL

Explica la llegenda que en aquell temps en què Barcelona era territori musulmà -segle IX-, els cristians només podien escoltar missa a l’església del Pi. Però per anar-hi havien de donar molta volta, ja que l’emir havia reservat els camins principals pels seus. En demanar-li el mossèn un camí més directe fins al temple, l’emir va dir que li concediria si era capaç de cobrir amb or el pas que volia.

El capellà feia poc havia descobert el tresor que els fidels havien amagat abans de la invasió. Però l’or només arribava per cobrir un tram fins al peu de la muralla. Així que allà van obrir una petita porta o portitxol. Diuen que potser d’aquí prové el nom del carrer Petritxol.

Aquest històric carrer del qual tothom parla dels seus 129 metres, de les xocolateries, que va ser el primer de vianants i que la Cavallé hi cantava, conté una exagerada acumulació de recordatoris de personatges, rajoles amb indicacions i rodolins amb consells. Potser una mica massa. Tot i això, té el seu encant.

LLEGENDA 2:
AUQUES I ARTISTES

Sigui com sigui, ara només em centraré en els plafons ceràmics que configuren una auca destacant fets i personatges d’aquest indret. Poc clar em queda en quina data van ser col·locats, però imagino que va ser cap als anys seixanta del segle XX, poc després que es convertís en carrer de vianants.

Els plafons, segons consta a l’Arxiu Municipal de Barcelona, van ser realitzats per Jordi Aguadé Clos. De fet, la signatura coincideix amb la que el ceramista utilitzava en les creacions d’aquella època. No obstant això, siguem sincers, la realització s’allunya molt de l’estil i la sofisticació d’aquest prestigiós ceramista. Li devia fer un ajudant?
Aquesta no és la primera ni darrera auca dedicada a aquest carrer. Tenim per exemple, la que el 1949 el dibuixant d›humor Joaquim Muntañola va il·lustrar i que començava dient: «Història d›un carrer estret, però no un carrer qualsevol. Senyors, traient-se el barret: és el carrer Petritxol».

Dos anys després, l’escriptor i polític Maurici Serrahima, nascut en aquest carrer, va escriure els rodolins d’una auca il·lustrada per l’impressor i gravador Ricard Vives i Sabaté. El 1978, Vives tornaria a dissenyar una auca noucentista d’aquest carrer.

LLEGENDA 3:
COMPANYS DE PIS

Una de les ceràmiques de l’auca del carrer Petritxol, recorda que el dramaturg Àngel Guimerà va viure en un pis al número quatre. De mare canària i nascut a Tenerife el 1845, va venir a Barcelona a set anys. Dins la seva extensa obra destaca Mar i Cel i també Terra baixa, que el convertiren en un dels màxims representants de la Renaixença de les lletres catalanes a finals del segle XIX.

Diuen que Guimerà era donat a la gresca nocturna. Quan els seus amics el deixaven a casa seva, ell sortia al balcó a acomiadar-los. Probablement, el personatge que apareix al seu costat és Pere Aldavert, periodista i polític amic de Guimerà i propietari del pis on tots dos residien. De fet, eren tan amics, que van ser enterrats a la mateixa tomba.

L’edifici és conegut com a casa Joaquim Fontrodona. Va ser projectat el 1847 per Miquel Garriga i Roca, arquitecte nascut a Alella i que en aquell moment estava immers en la construcció del Gran Teatre del Liceu.

LLEGENDA 4:
GENIALITAT BOHÈMIA

Un altre plafó recorda Pompeu (Pompeius) Gener i Babot, més conegut com en Peius, una pintoresca figura de finals del segle XIX. Era nebot d’un farmacèutic del carrer Petritxol i després d’estudiar farmàcia i ciències naturals, aquest personatge cosmopolita va viatjar com ningú en aquell temps.

Periodista, bohemi, progressista i molt actiu políticament, tenia una particular visió del catalanisme, contribuint a més en la gestació del modernisme.

LLEGENDA 5:
EL DINOU

Hi ha més il·lustracions amb rodolins al llarg d’aquest carrer que recorden fets i gent d’altres temps, I és que, malgrat els cinc-cents anys de vida d’aquest carreró, l’etapa més brillant li va venir al segle XIX i principis del XX.

Poetes i polítics, granges i sales d’art han donat durant molts anys una merescuda fama que queda palesa a l’auca del carrer Petritxol. No obstant això, un dels plafons recorda amb nostàlgia que per aquí es passejava el bo i millor, molt abans de la invasió dels turistes d’espardenya.