CANVI DE COMERÇ I NOUS VISITANTS

Tot i veure que en el carrer Petritxol hi abunden una quantitat de comerços, que encara mantenen la seva tradició intacta, com és el cas de les xocolateries o les galeries d’art, hi podem trobar d’altres que han hagut de remodelar el seu model de venda, i d’altres que n’hi han instal·lat fa pocs anys. Aquests locals que s’han renovat, han provocat que el model de visitant del carrer i el públic comprador (tant local, com estranger) varia i canvia. Abans, als inicis, accedia un públic molt més local, i ara, cada vegada més, hi accedeix un alt percentatge de turisme. Un punt que afavoreix econòmicament a aquests negocis modernitzats i els hi dona un alt renom.

Un d'ells és la jogueteria de Miret, que va néixer l'any 1919 i es va instal·lar el 1936. Allà, ens vam trobar amb l’oportunitat d’entrevistar a la Rosa Oliver, que ens va compartir la seva percepció sobre els nous negocis del carrer amb relació al nou públic i el turisme actual, ja que ella, és l’actual propietària de la botiga des de fa trenta anys.

ENTREVISTA ROSA MIRET

Com han canviat els negocis i el nou model de client. Els comerços i les generacions.

«Jo fa uns trenta anys que estic a la botiga tota la vida, la botiga era de la meva família - afirma Rosa».

0:30 - 1:50:

Rosa: És veritat, que tot i ser un comerç petit, en el carrer, hem aconseguit que moltes botigues es mantinguin de les que abans eren antigues.

Per exemple: aquí teniu, si aneu fins al final a la plaça del pi, teniu les passamanaries que són els de les cintes, la joieria Sant que abans era Sant Sarrimà, que encara hi és, l’espai Quera que s›ha reconvertit... però al final és un dels negocis més antics que de les del carrer, i després estem nosaltres, i finalment la més històrica, la sala Parés.

1:51 - 4:33:

Lota: En l’àmbit de públic ha anat canviant amb els anys s’ha adaptat el negoci al turisme? Quin públic destaca més, el local o l’estranger?

Rosa: Cada negoci et dirà coses diferents. Nosaltres vivíem de gent de Barcelona i comarca i només turisme nacional. Abans el negoci, organitzava casaments i batejos, i també, teníem productes d’art, emmarcat i de Nadal.

Però, els gustos de la gent van canviant ara la gent ja no es casa ni fa la comunió. I al final tu què fas? T’actualitzes o tanques.

Tots els que teníem cases de jocs al carrer han plegat, ja no queda ningú, s’han jubilat.

4:53 - 5:16:

Rosa: Al públic estranger, ara que ja no només tenim obres d’art i que ja no és tan reticent, ja no li costa tant entrar a la botiga.
És veritat que actualment nosaltres vivim més del turisme molt més no tanquem ni el juliol ni a l’agost cap dia.

5:36 -7:19:

Lota: Les botigues viuen molt més del turisme ara que abans?

Rosa: Les botigues depenen. N’hi ha algunes que viuen molt del turisme i d’altres que no. Per exemple, l’altre dia parlàvem de la joieria Sant (considerada de cert nivell) i a ells els hi va un turisme molt més americà, ja que les peces més bones i surt.

2N AUDIO DE L’ENTREVISTA

5:10 - 5:14:

Rosa: Molta gent coneix els comerços, en coneix molts, però potser fins que no hi arriben no et saben dir com es diu.

D’altra banda, i seguint l’estil de negoci de la Rosa, vam arribar a la Papereria Conesa, company pròxim del comerç Miret. Allà, ens vam trobar amb el Quim Conesa que també ha reformat el seu negoci i actualment hi trobem una varietat de productes (especialment de papereria). Ell, fa setanta-tres anys que està instal·lat al carrer.

ENTREVISTA QUIM CONESA

Com han canviat els negocis i el nou model de client. Els comerços i les generacions.

00:10 - 00:32:

Ana: Vosaltres sempre heu estat aquí en aquest local?

Quim: Sí, des de fa setanta-dos o setanta-tres anys.

00:35- 1:30:

Lota: El model de negoci i els productes que hi veneu, sempre han sigut els mateixos o us heu actualitzat?

Quim: Ha canviat. Abans es venien rosaris d’estampes de Sants i després la meitat de la botiga era taller d’impremta per fer impressions.

Lota: Ara també veig que teniu bastant varietat que això al final també atrau el turista.

Quim: De fet, quan el meu avi va vindre, el carrer no era turístic, i en acabat vam traslladar les màquines d’impressió a un altre local i vam fer tota la botiga.

3:55 - 4:20:

Quim: Abans, parlant de fa vint anys, qualsevol botiga que volia posar-se aquí, pagaven traspassos molt grans. Tu tenies això pagat i et donaven bastants diners perquè tu deixessis el lloguer i que l’altra gent pogués llogar-ho. I ara, ja no, ara hi ha llogats buits i no es venen ni es lloguen.

4:33 - 5:10:

Ana: Per què sents que és això, per l’increment de preus..., covid?

Quim: Tot. I que no es ven tant. Des de després de la Covid es ven menys. A diferència d’abans, ha canviat molt.

5:35 - 6:10:

Lota: En l’àmbit de públic i en l’àmbit de clientela és més un client turístic o local?

Quim: Local, però també depèn de la botiga.

Ana: És un model de públic que porta tota la vida venint aquí?

Quim: Sí, pensa que hi ha molta gent que, abans, amb els casaments i els batejos, venia molta gent a imprimir-se les invitacions aquí.

CONCLUSIÓ FINAL D’AQUEST PUNT I DE LES ENTREVISTES:

Gràcies a aquestes dues fonts de negocis locals, que porten tota la vida oferint el seu comerç al públic del carrer i que encara mantenen la seva passió pel negoci tot i les dificultats que hi comporta, hem pogut veure i escoltar de primera mà l’experiència de dues persones que han hagut d’adaptar-se a aquest nou públic, i que ha viscut pràcticament tota la història del carrer, i per tant l’evolució i la implantació de nous negocis.

Gràcies a aquests dos testimonis locals, i mitjançant aquestes entrevistes, podem arribar a la conclusió que el model comercial de la zona ha estat en una constant adaptació diària durant els anys, i que els visitants del carrer són majoritàriament turístiques, a diferència dels seus inicis on el turisme local mantenia sense problema els negocis més glamurosos i tradicionals del carrer.

La Rosa i el Quim, dins d’un marc de venda de productes molt similars (els joguets) i amb un passat molt arrelat al Petritxol, ens han mostrat com des del pas del temps, han anat adaptant-se i reconstruint, per deixar enrere el seu servei inicial, i oferir altres gèneres més atractius per la Barcelona actual, i com això els hi permet continuar vivint en aquesta zona tan popularment històrica i cultural de Barcelona.

Però, això no obstant, no només els negocis com el de la Rosa i el Quim s’han vist afectats per aquest problema, sinó que també, altres negocis de venda de producte diferent, com per exemple de l’espai Quera (libros y platillos), que des del 1916 va obrir les portes venent llibres de muntanya pel públic més aficionat, i que, ja porta quatre generacions familiars compartint local al carrer. (Actualment, amb el propietari Raimon Quera, també s’han vist afectats).

Però, finalment, també ha aconseguit adaptar-se proporcionant, no tan sols els emblemàtics llibres de muntanya, sinó que hi ha afegit al servei, la cuina i l’hostaleria, que sens dubte, ha aconseguit popularitzar-se molt al carrer, ja que és un servei alimentari diferent de la xocolateria, on anar a dinar o a sopar, mentre et rodeja un ambient nostàlgic i muntanyer.

Cal mencionar que, malauradament, tot i que ens hagués agradat escoltar la versió del Raimon sobre l’evolució del seu negoci, no va ser possible, ja que, a l’hora de fer l’entrevista, no es va poder fer per raons personals del propietari.

ESPAI QUERA [en linia] [consultada: 22 de Gener del 2024] Disponible a internet: https://www.espaiquera.com/?lang=es

PERÒ... I LES XOCOLATERIES?

D’altra banda, entrevistant a la Granja Pallaresa hem pogut descobrir que la xocolata, en ser el punt àlgid del carrer, mai ho ha tingut tan difícil com els altres negocis. De fet, podríem dir que juntament amb la Sala Parés i Dulcinea, ha sigut l’únic negoci que s’ha mantingut sempre igual, tant en termes de popularitat, com pel seu model de negoci.

De fet, ens costaria molt imaginar que seria del Carrer Petritxol sense una bona xocolata i una visita pels artistes més contemporanis del moment.

Per afirmar que aquest servei sempre ha mantingut el seu negoci en una línia similar, hem entrevistat al Cristian troyano, encarregat de sala. Que ens ha compartit la seva opinió sobre el seu negoci i les altres xocolateries del carrer.

ENTREVISTA GRANJA PALLARESA

8:25 - 9:38:

Lota: Si la tienda sigue igual desde que se abrió, ¿el público también se ha mantenido o ha habido un cambio de público?

Cristian: Antes en Barcelona no había tanto turismo, pero ahora Barcelona es un punto de turismo muy fuerte, entonces, si no eres de aquí es un punto a venir. Por ejemplo, a los japoneses, sus guías, les indican este sitio.

Hay mucho turismo ahora porque en la ciudad lo hay, no tanto por el tipo de negocio en sí. Aunque el negocio siga igual, se va adaptando él solo.

Lota: ¿Si estos negocios no estuvieran, se seguiría hablando de esta calle?

Cristian: Yo creo que los negocios y las chocolaterías le dan bastante sentido a la calle. De hecho, se le llama la calle de la «xocolata».

3:10 - 6:50:

Lota: Siendo esta la chocolatería más famosa de la calle, ¿cómo os afecta que haya otras chocolaterías que hay muchísimas más?

Cristian: Nosotros al final somos 3, una nosotros, la otra es dulcinea “que también es del rollo este”, somos competencia, pero al final hay muy buen trato, y luego están las otras que bueno al final es otra cosa. No es la esencia antigua. La dé al lado no la consideramos competencia porque al final es otro estilo de negocio.

7:20 - 8:24:

Lota: Especialmente, los fines de semana se generan muchas colas para entrar. ¿Alguna vez esto no ha sucedido y os habéis planteado tener que cerrar el negocio?

Cristian: La última vez que estuvimos así mal fue con la pandemia. Pero el resto es un planteamiento no cada mes, sino anual. Los meses más fuertes son en invierno y los más flojos en verano. Durante un día es un entra y sale. Lo de la cola es puntualizando invierno.

2:24 - 3:10:

Lota: ¿Qué media de tazas de chocolate hacéis a la semana?

Cristian: En verano son 50 a lo mejor y en navidades 1000.

3:10 - 3:58:

Lota: ¿Cómo es que se ha mantenido la estética de vestimenta de los trabajadores?

Cristian: Es lo que te digo, esto se ve ya como un poco vintage no, esto de llevar la pajarita, pero anteriormente llevaba la americana además de la pajarita.

Breument, després d’escoltar la versió del sobre La granja pallaresa, la més emblemàtica del carrer, hem pogut veure com, en comparació amb la Rosa, el Quim i el Raimon, aquest servei no ha hagut d’adaptar-se un nou model o actualitzar-se, sinó que sempre ha mantingut el seu toc històric, tant Per la vestimenta i ambient del local, que es manté exactament igual en els anys, com per i la seva tradició familiar.